Guillem de Berguedà

Guillem de Berguedà (1138 - 1196) és el trobador català del qual ens han arribat més textos. A part de la informació que ens ofereix la vida de Guillem de Berguedà que es troba en els Cançoners, el que podem conèixer sobre el trobador ens arriba a través de documents de l'època i de les seves pròpies composicions.

Vida

El vescomtat de Berguedà depenia del comtat de Cerdanya i les primeres notícies que es tenen dels vescomtes són del segle X. L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Huguet de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins a 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons.

Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc III de Cardona, personatge que devia odiar profundament al trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons I sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort. Les conseqüències de l'assassinat foren immediates, Guillem de Berguedà hagué d'amagar-se i fugir, finalment, de Catalunya i, a més, fou desposseït del títol de vescomte que li corresponia com a fill més gran, encara que heretà les possessions familiars, de les quals mai no va poder gaudir amb tranquil·litat.

Durant set anys no es troben referències del trobador, encara que podem imaginar la seva vida de fugitiu, sense amics que l'ajudessin per por a les represàlies que podien sofrir i potser també a causa -si realment és veritat el que indica la Vida del Cançoner- del costum de Berguedà de no respectar mullers, filles i germanes; sembla que només li féu costat Arnau de Castellbò, amb qui Berguedà mantingué una relació constant i a qui ajudà i defensà en diverses ocasions. Tot i així, sembla que el trobador podia haver reunit en aquesta època un petit grup d'homes que actuaven fora de la llei pel territori català. També és d'aquesta època el pelegrinatge que féu a Compostel·la.

Durant la dècada dels 80 es torna a trobar documentació sobre el trobador. Així en el testament del seu pare, el 1183, consta com a hereu dels castells de Madrona (conegut com a Castell Berguedà), Casserres, Puig-reig, Espinalbet i Montmajor i el féu que tenia per Hug de Mataplana. A través d'alguns sirventesos del gran trobador provençal Bertran de Born, que era bon amic seu, coneixem l'enemistat que tingué amb el rei Alfons I, tot i que l'any 1185 i següents sembla que havia fet les paus amb el monarca, ja que consta en diverses ocasions en el seu seguici, com en l'entrevista que el monarca celebrà el 14 d'abril de 1185 al castell de Najac de Roergue amb el rei i també trobador Ricard I Cor de Lleó, en aquell moment duc d'Aquitània i comte de Poitiers i més tard rei d'Anglaterra (1189), per tal de reforçar la seva aliança contra el comte de Tolosa.

Del 1187 es conserva el testament original de Guillem de Berguedà, en què deixa el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet a l'orde del Temple, mentre que la resta de possessions, excepte alguns béns menors que hauran d'anar a l'orde de l'Hospital, passaran al seu germà Berenguer, que n'haurà de donar una quarta part a Bernat. Tot plegat ho retindran els frares del Temple fins que siguin pagats els deutes que el testador havia contret. Els testament ens indica, com ja hem insinuat, el poder feudal i econòmic del trobador: cinc castells amb cavallers i vassalls i les terres corresponents, diversos llocs i masies a l'Alt i Baix Berguedà, feus a la Cerdanya, i drets a Caldes i Sentmenat del Vallès. El document també ens permet deduir que no s'havia casat i que no tingué descendència directa reconeguda.

Després de signat el testament desapareix de la mainada real i el tornem a saber enemistat amb el rei Alfons I, a qui escarneix en un sirventès. El 1190, Guillem de Berguedà ofès amb el rei i odiat per l'arquebisbe de Tarragona, anuncia en un sirventès adreçat al seu amic Arnau de Castellbò que es dirigeix a la cort d'Alfons VIII de Castella, en aquell moment aliat al rei de Navarra contra Alfons d'Aragó.

Els darrers anys de la vida del trobador es caracteritzen per la seva intervenció en les lluites feudals en territori català, principalment en les que tingueren el vescomte Arnau de Castellbò i Ponç de Cabrera contra el rei i el bisbe i el comte d'Urgell. L'any 1195, el seu amic Bertran de Born, que com ell havia lluitat i provocat moltes discòrdies, manifestà en un poema el seu penediment per la vida que havia portat i demanava a Berguedà que reflexionés sobre el passat i seguís el seu exemple. Poc cas d'aquests versos va fer el trobador, que continuà amb les seves disputes, encara més sol i més perseguit que en altres temps, però al mateix temps més amenaçador que mai. I tan violentament com va viure va morir, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué aproximadament l'any 1196.

Obres

Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà, més una d'atribució dubtosa.

Normalment en parlar de les composicions dels trobadors se solen agrupar -si es pot- en cicles de cançons de lloança a determinades dames. En el cas de Guillem de Berguedà és impossible fer-ho d'acord amb l'amor; sí que es pot fer, en canvi, d'acord amb l'odi. Així podem parlar de tres cicles de sirventesos:

3 contra Pere de Berga. Veí seu, amb el qual tingué problemes pels límits de les terres i d'altres tipus dels quals es difícil determinar l'origen. Canta la seva dona mentre ridiculitza i l'ataca a ell, a qui tracta d'avar, traïdor, cornut...: "A vós em lliuro bona dona de Berga, vós sou or pur i el vostre marit merga", diu al final d'un dels sirventesos.

4 contra Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell. Aquest prelat estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic del trobador. Guillem de Berguedà fa servir en aquestes composicions el vocabulari més cru i obscè de tota la literatura trobadoresca, sense eufemismes ni retòrica de cap tipus, sense gairebé ironia sinó amb l'insult directe acusa el bisbe de violador (cita noms i llocs concrets i qui va socórrer la víctima per tal de donar més versemblança a les acusacions), també l'acusa d'homosexual i eunuc. Tot plegat, com es pot veure, ens mostra un odi en què qualsevol paraula i argumentació és vàlida per acabar amb el bon nom de l'eclesiàstic, sense que la lògica sigui un entrebanc a tenir en compte; i per si l'exposició dels fets no fos suficient, també demana a l'arquebisbe de Tarragona (amb qui posteriorment tindrà enfrontaments) que el deposi del seu càrrec.

4 contra Ponç de Mataplana, personatge d'una família de la qual els Berguedà depenien per raó de certs feus. Malgrat els insults dels sirventesos, centrats majoritàriament en l'aspecte físic i la suposada homosexualitat del personatge, en la mort de Mataplana li dedica un plany que es considera dels més sincers de la poesia dels trobadors.

La resta de la seva obra la componen diversos sirventesos: contra el rei Alfons I, R. Folch de Cardona, etc.; i, a més, altres composicions com cançons, tençons, partiments.

Es considera un trobador d'estrofisme força original, imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.

Poemes de l'autor

Es començarà amb els tres cicles de sirventesos que s'han esmentat més amunt. En primer lloc, la poesia contra Pere de Berga. Cal fer notar com Estefania, la muller de Pere Berga i el propi marit apareixen denominats com a "Sogres". Potser el trobador fa referència a un matrimoni amb una filla dels seus veïns que no es va arribar a realitzar per culpa del pare, o els considerava sogres perquè havia tingut relacions amb una filla seva? Siguera com siguera, el tractament donat als esposos és completament oposat: un dels temes del sirventès insisteix en elogis a Estefania, mentre recorda les banyes que el trobador ha posat a Pere de Berga. Que això sigui veritat o no és fàcil de concretar; el cert és, però, que en altres sirventesos fa les mateixes afirmacions.

I

He estat massa sota cua de moltó

sense cantar de madona ma Sogra,

de la més gentil que mai nodrí en terra

boca i front i ulls clars i riallers.

......................................................

I, per la fe que us dec, mon senyor, la noble de Berga,

i acull gentilment i complau i alberga.




II

I no us imagineu que jo m'oblido del cordó

que em donà l'altre dia de la seva gonella groga,

pel qual el marit i jo ens barrejarem en guerra,

en què jo he fet molt bones escomeses

i molts assalts, pels quals mon Sogre està dolgut,

i s'imagina donar-me l'hostal de Na Ramberga:

meu fou el guany durant la nit, qui vulgui hi perdi.




III

I demano a Jesús que ira i mal no em doni,

ni goig ni bé a En Cogot de Savoga,

fins que ens veurem clarament en coma o en serra

arrenglerats ambdós amb totes nostres gents;

i es palesarà aleshores qui és el més valent

i qui copejarà millor amb sa xirimberga,

perquè no hi ha dia que pel seu amor no l'eixugui.




IV

Gentilment li vaig posar les banyes al caperó,

que tothom pot dir-ho mentre es juga;

i en separar-nos tingué tal cornella esquerra

que tornaré sa i estalvi i joiós

a la millor i que és més valuosa:

i pel meu amor li prego que no es desficiï,

que jo vaig a veure el rei navarrès enllà de Lerga.




V

Al Meu Sogre trametré ma cançó,

que sembla jueu que isca de sinagoga;

i porta-me-la, si ningú no et tanca o et barra el pas,

tu, Montaner. I no siguis lent,

perquè en riuran el cavaller i el servent:

mil d'ells diran que Jesús el submergí;

i cadascú dirà que jo millor m'eleví.




VI

A vós m'atorgo, bona dama de Berga:

vós sou or fi, i vostre marit merga.

A continuació altre sirventès on el destinatari comença sent Pere de Berga, però ràpidament el poema deriva cap al bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens, la qual cosa ens mostra com Berguedà podia fàcilment lluitar, ni que fos dialècticament contra més d'un enemic. Fixeu-vos que un començament relativament suau dóna pas a un gran virulència, i hem de pensar que a una bona dosi d'imaginació, quan el trobador parla del priapisme del bisbe i detalla el perill de mort en què es trobà la noia violada.

I

Cançó he començada

que serà lluny cantada

en aquest so vell antic

que va fer n'Ot de Montcada

abans que pedra posada

fos al campanar de Vic.




II

I per això l'he iniciada

perquè guerra m'ha sorgit

amb Mon Sogre de front punxegut,

i serà lluny sabuda,

que jo no temo fatxenderia i jactància

de cap enemic meu.




III

Que Déu mai no em doni Espoia,

ni el fort castell d'Anoia,

ni el palau d'Hostalric,

si abans que canti la granota

no arrenco la verga i l'escrot

del bisbàs fals i miserable.




IV

Per Déu, bé em tinc per rossí

si l'anell i la crossa,

ja que és el meu enemic,

no li prenc juntament amb la seva bossa,

amb la qual tants conys enterrossa,

amb un pam de l'espigall.




V

Tota la nostra llei torba

aquest bisbàs nas de corba

amb son malvat predic:

tan fort fot i encorba,

això em digué Guerau de Jorba,

que migpartí Bernarda.




VI

Fora morta si el metge

no hagués vingut d'Osseja,

que li cosí el mitjà;

li donà tal cop sota el pit,

que per poc no li surt el fetge,

que li hauria cabut una vara.

I directament al bisbe d'Urgell, de qui continua escrivint sobre la magnitud de la seva verga, que fa servir no només amb les dones, sinó també amb els homes. Continuen les noms propis per donar més versemblança als fets narrats, ...i les exageracions habituals. Finalment demana la mort del criminal i la intervenció de l'arquebisbe de Tarragona perquè deposi el mal bisbe del seu càrrec.

I

Vull fer un nou sirventès en rima estranya

d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri,

que porta major martell que un mul d'Espanya;

tant el té gran

que només contar-ho em costa,

perquè la dona a qui l'encomani

no serà sana en un any.




II

Perquè a mi em vingué un a la porta de Berguedà

al qual el bisbe mesell ha mort la filla,

encara que no li donà amb el seu bausà mes que una escomesa

com un toro,

de manera que la tela del cor

li rompé per dins i per fora;

de la qual cosa se'm queixà a mi la seva germana.




III

I a n'Arnau,el de Naüja, vaig sentir queixar-se'n,

que era tan gruixut i gros que tot l'empastifà,

sigui dret o sigui tort, a sobre li pujà

sobre el dors,

així que ara el té prenyat i gros;

que en Raimon de Boixadors

m'ho ha dit i n'Arnau d'Alòs.




IV

Amb aquest bisbe no s'hi valen jocs, perquè emprenya homes,

sinó que cal que hom el llenci al foc i el cremi amb llenya;

ai Déu, si veuré................................

El dia

que l'empenyi dins un forn

i que li dispari a tot l'entorn

sagetes amb arc d'alborn!




V

Pregaré l'arquebisbe de Tarragona

i no el tindré per lleial si això no em dóna:

que li llevi la porpra i que el deposi,

el malcreient,

que els homes fot mentre dormen,

que jo ho sé ben certaqment

perquè n'ha emprenyat més de cent.

Possiblement el sirventès que figura en més antologies de la literatura catalana sigui "Cansoneta leu e plana" (1172). Es tracta d'una composició contra Ponç de Mataplana que es pot considerar modèlica en diversos aspectes. En primer lloc, des del punt de vista del lector actual, pràcticament no necessita traducció, és una mostra evident de l'anomenat "trobar leu" que s'acosta a la poesia popular. Té, a més, una estructura temàtica molt equilibrada: en les tres primeres estrofes se centra en el lamentable aspecte físic de Mataplana i les dues darreres critiquen la seva moralitat. I al llarg de tot el sirventès, els dos versos del refrany que exposen el motiu principal: la poca fiabilitat (la traïdoria, l'engany) com a característica principal del personatge. En conjunt, però, el que cal remarcar és que possiblement aconseguí allò que pretenia: fer de Ponç de Mataplana un personatge còmic, ridícul, grotesc; i no hi ha res més efectiu per aconseguir la desqualificació d'algú que fer que la gent no se'l prengui seriosament. Així doncs, aquest personatge amb un braç immòbil, amb una boca desdentada i amb uns costums llicenciosos ha perdut, possiblement, el respecte de tothom. I tot això sense necessitat de fer servir la duresa amb què Berguedà s'acarnissava amb el bisbe d'Urgell.

I

Cançoneta lleu i plana,

lleugereta, sense pretensions,

jo faré del meu Marquès,

del traïdor de Mataplana,

que és d'engany farcit i ple.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.




II

Marquès, bé hagin les pedres,

a Melgur, prop de Someires,

on perdéreu tres de les dents;

no tenen cap dany que les primeres

encara continuen allò i no ho sembla gens.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.




III

Pel braç no us dono una figa,

que sembla cabiró de biga

i el porteu mal estès;

es necessitaria ortiga

que el nervi us estengués

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.




IV

Marquès, qui en vós confia

no té amor ni companyia;

ha de gaurdar-se sempre

en qualsevol ocasió: sigui de dia

i de nit no vagi en vós de cap manera.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.




V

Marquès, és ben boig qui es vana

de fer migdiada amb vós

sense calces de cordovà;

i mai fill de cristiana

pitjor costum no ha permès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.

I encara un altre sirventès contra Ponç de Mataplana. En aquesta ocasió, tot continuant amb els temes de la composició anterior, Berguedà fa referència a una trobada entre tots dos, de la qual sortí malparat Mataplana, i afegeix al·lusions a la seva covardia, gasiveria i a les banyes que porta.

I

Amic Marquès, encara no fa gaire

que jo vaig fer de vos cançó graciosa i bona,

mes encara tinc la intenció de fer-ne una altra,

ja que el meu seny m'ho atorga i m'ho consent;

perquè a Sentfores veieren els meus enemics

la vergonya, l'afany i el dany que us vaig fer,

perquè al camp de n'Albert deixàreu l'elm per tribut:

si fóssiu calb tots us haurien vist la tinya.




II

Que jo vaig estar a punt de treure-ús d'ambdós arçons

i us vaig empènyer amb la meva llança gascona

que al encorbar-vos, encara que sou fanfarró,

diu que us veié en Guillem de Savassona,

que per les bragues us tingueren per roí

els canonges i els burgesos de Vic.

Amic Marquès, així mala gota us neixi,

si pot ser, tingueu-ne millors per Pasqua.




III

Del torneig no us cal ufanar ni vantar

perquè no valgué tant com Rotllà a Saragossa:

i jo us confesso que no em cal preocupar,

que m'hauríeu mort si la llança no fos esmussada,

perquè clarament em donàreu tal cop sobre el front

que féreu riure en Guillem de Claramunt:

Tots els vostres amics cridaren: Mataplana!,

Fins que es recordaren que teníeu la mà inútil.




IV

Amic Mataplana, si el cop haguéssiu pogut augmentar

haguéssiu mort aquell que els marits fa cornuts,

el cortès amant que les banyes sap fer créixer

i no tem clapit ni crit ni lladruc de gossa,

guerra ni feix, ni barrera ni ni pont,

sinó que està més content que granoteta en font,

la qual sense aigua no podria estar sana

més que jo sense amor un dia de la setmana.




V

Marquès, escrit porto al ferro de ma llança

que home sense fe no pot tenir cura;

i com que això és cert, podeu tenir-li por,

perquè més traïdor que vós mai no nasqué;

fins i tot mon Sogre, que del Barcelonès

porta les claus d'enganys i deslleialtats,

comparat amb vós no sap ni la maçola d'una matraca:

perquè tots dos heu estudiat a la mateixa escola.




VI

Ramon de Pau, recita el meu sirventès

a en Nas-de-corn, i no tinguis por,

perquè no hi ha més poruc d'aquí fins a França,

ni més covard, en el meu coneixement;

que cinc anys fa que no donà ni rebé cop

en l'escut d'or on és la dama,

ni en torneig no ribota ni dola,

sinó que té per boig qui malmet les seves armes.

Les relacions de Berguedà amb el rei Alfons I foren tumultuoses. Tan aviat es troba incondicionalment al seu costat com el critica i lluita contra ell, en una vida que transcorregué paral·lela ja que és possible que tots dos morissin el mateix any. En el sirventès que llegireu seguidament, Guillem de Berguedà es trobava empresonat i demanaval seu rei, mitjançant aquesta composició, que l'alliberés. Fixeu-vos com la presó no li va treure l'orgull ni la fatxenderia habituals: en lloc de mostrar una actitud de penediment per malifetes passades, adverteix el rei que no faci cas de tres personatges que seran parcials en la seva valoració a causa d'haver-los posat banyes. Tots tres ja són coneguts nostres, es tracta de Pere de Berga, R. Folch de Cardona i Guillem de Claramunt, important conseller del monarca amb qui semblava tenir bones relacions als sirventès anterior; també apareix Ponç de Mataplana, a qui no podia dir que havia posat banyes a causa de l'homosexualitat que li havia atribuït. En l'estrofa final, Berguedà retorna a un to més d'acord amb les seves circumstàncies per demanar a alguns personatges de la seva confiança que intercedeixin per ell davant del rei.

I

Joglar, no et desesperis

i vés-te'n esperonant

-no observis auguris ni sorts-

cap al rei d'Aragó,

que em tregui de la presó;

que ja, un cop seré mort,

no em farà dany ni profit.




II

No tingui en compte culpes ni errors

i quan seré lliure,

si em vol acusar

si em vol acusar,

no té vassall tan bo

de Tortosa als ports

que no li torni el seu "sí" en "no".




III

I no excloc Mon Marquès,

ni en Guillem de Claramunt,

ni el Vescomte maleducat,

ni el quart, si ve d'amunt,

que a tots dic a la cara:

"Rei, mai no vaig fer res que us pesés,

però els marits deshonro."




IV

D'aquests n'hi ha tres

que amb llurs mullers he jagut,

i he abeurat cent vegades

mon cavall en llur font,

i he passat per llur pont

els meus dos palafrens,

que m'estimo més que Agramunt.




V

A n'Arnau, mon cosí,

i a n'Hug d'Aveu,

joglar, conta i digues,

i a en Bàcol Romeu,

que preguin en nom de Déu

al bon rei palatí

que em tregui o que em rescati.

Amb motiu de la mort de Ponç de Mataplana el 1185, Guillem de Berguedà li va dedicar un plany que es considera dels més sincers que es poden trobar en la literatura trobadoresca. Fugint dels esquemes convencionals, el sempre orgullós Berguedà s'acusa -i no en tenia necessitat- d'haver mentit en tot el que havia dit anteriorment sobre Mataplana, de no haver anat en auxili seu en el moment de la desgraciada mort i, a la darrera estrofa, desitja que el seu destí sigui una mena de paradís terrenal -molt diferent del concepte de cel ortodox- en què Mataplana es trobi amb els amics del trobador que ja són morts i amb aquells herois inqüestionables a l'època, i sense que faltin unes "dames gentils" perquè la felicitat sigui completa. Potser, doncs, els sirventesos anteriors tenien molts components de pura retòrica? Realment el trobador era un personatge que en casos extrems tenia necessitat de mostrar la seva noblesa? Podia compensar amb aquest plany, d'alguna manera, el mal que abans havia causat al seu enemic?

I

Consirós canto, planyo i ploro

pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat

del meu cor per la mort de Mon Marquès,

En Ponç, el noble de Mataplana,

que era franc, liberal i cortès

i amb tots els bons capteniments,

i tingut per un dels millors

que hi hagué de S. Martí de Tours

a [Lleida] i la terra plana.




II

Grans angoixes amb greu dolor

ha deixat, i el nostre país

sense consol, car ja no existeix

Ponç el noble de Mataplana:

pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut

al seu costat i li serà indulgent

dels pecats, grans i petits,

perquè els àngels li foren testimoni

que mantingué la llei cristiana.




III

Marquès, si vaig dir de vós follies

i mots vilans i mal apresos,

en tot he mentit i errat,

car mai, des que Déu bastí Mataplana,

no hi hagué vassall que tant valgués

ni que fos tan noble ni tan valent,

ni tan honrat sobre els més elevats,

per molt rics que fossin els vostres avantpassats;

i no ho dic gens per ufana.




IV

Marquès, el vostre desamor

i la ira que es mesclaren entre nosaltres dos

bé voldria, si a Déu hagués plagut,

que abans que eixíssiu de Mataplana

s'haguessin convertit en completa pau i bona fe;

ja que en tinc el cor entristit i n'estic adolorit

perquè no vaig acudir al vostre auxili;

car la por no m'hauria impedit

ajudar-vos contra la gent enganyosa.




V

Del paradís al millor lloc,

allà on el bon rei de França es troba

prop de Rotllà, sé que l'ànima està

de mon Marquès de Mataplana;

i el meu joglar del Ripollès

i també el meu Sabata junts,

són amb les dames gentils,

sobre una catifa coberta de flors,

al costat d'Olivier de Lausana.

Com ja s'ha dit, tan aviat amic com enemic del rei Alfons, Berguedà li escriví aquest sirventès en què es barregen els aspectes amorosos amb els polítics. Observeu com el trobador demana ajuda exterior per vèncer el seu rei que, segons ell, ha obrat malament.

I

Rei, si fóreu en altre temps franc i liberal donador.

tot desitjant dels altres les mullers,

penediu-vos com un home pecador,

perquè ara sou llur enemic i guerrejador;

i és féu ben palès enguany a la primera incursió

que vau emprendre a les primeres flors:

si alguna dama us ha donat el cor,

és que vol que augmenteu el seu tresor.




II

Rei, si fos viu el noble comte, vostre pare,

no faria pas, per mil marcs de diners,

que la Marquesa fos fonejada i disparada

tal com féu vós i fan vostres arquers.

Com Na Sibília tinc avaladors,

a qui estimàreu i us omplí d'amors,

cosa que, si no menteix En Ramon de Timor,

més dur li fou que trompada que surt del toro.




III

I us puc dir planament la meva opinió,

rei envilit, ja fa dos anys sencers,

i pot hom bé mostrar i retreure

la comtessa, que és senyora de Besiers,

a qui robàreu, quan us donà el seu amor,

dues ciutats i cent castells amb torres:

estava del tot a punt de perdre l'or

fins que el de Saissac hi posa més demora.




IV

Rei castellà, que sou en lloc de l'emperador:

així com sou tan ric en bons mesters,

envieu aviat per tot vostre domini

les vostres grans hosts a munions i a milers,

i doneu-nos un apropiat socors,

per tal que sempre tingueu mèrits i lloances;

que des de Lleida hom vegi dintre i fora

els fums de l'host que es veu de Montessor.




V

Comte de Tolosa, s'allunyen els amors,

si a la Marquesa no presteu socors,

ja que ella val molt més que no valgué Elionor:

ara es veurà si l'estimeu de cor.

Segurament aquesta és una de les poesies en què es pot copsar millor la personalitat i l'estat d'ànim canviant de Guillem de Berguedà. Fruit de les seves constants fugides, podem veure un cortesà cansat, decebut amb el seu rei que ha fet cas d'aquells que no aprecien el trobador i que l'obliga a marxar de la cort i refugiar-se a Castellà, on diu el trobador que trobarà millor rei; al mateix temps, però, espera una última oportunitat per quedar-se, només necessita un petit gest, una paraula del rei, que ell és massa orgullós per demanar directament. Tot el poema traspua un sentiment de recança que recorda algunes composicions que més tard escriuran alguns poetes catalans medievals o del Renaixement.

I

Un sirventès tinc intenció de bastir

que trametré a en Sancho a Espanya,

perquè amb el meu senyor em proposo desavenir-me

perquè no m'acull en sa bona companyia;

i no per ofensa ni per culpa que jo tingui,

mes perquè ell creu que a l'arquebisbe plagui;

i ja que li plau que jo me'n vagi d'amagat,

em caldrà seguir la via d'en Robert.




II

ràpidament, perquè no puc romandre

ni goso estar en pla ni en muntanya,

ni tinc amic que amb ell em gosi retenir,

comte ni vescomte ni comtor que en res em sigui favorable;

per la qual cosa mon cor està entristit i descoratjat.

I ja que el rei creu de mi [el que diu] la gent malvada,

me'n vaig als turcs, i no li ho suportaré més,

i no tindrà ningú més expert a fer-li mal.




III

I si o fos la bella que desitjo,

que cada dia conquereix i guanya mèrit

i els bells semblants que em fa -quan la contemplo

tinc la impressió que ja mai no em mancarà goig-,

cinc anys farà al mes de maig

que em tindria el rei que té Bordeus i Blaia,

malgrat aquells que em volen mal ocultament,

dels tres senyors i d'En Dalmau de Biert.




IV

Al meu senyor puc ben parancejar i dir

que no li resta al comtat de Cerdanya

millor vassall; i al que em fa separar

de la seva amistat Nostre Senyor el baldi.

I vós, senyora, reina noble i afable,

emperadriu, no cregueu que jo m'abstingui

d'amar-vos, sinó que dic obertament

que vostre vassall sóc en pla i en desert.




V

Rei castellà, cap a vós em volto i em giro,

car feu daurat allò que altre sobirà estanya,

i se us pot considerar el millor elegit

que existeix des del Padrón fins a Alemanya;

perquè sou noble allà on altre rei desmaia

i valeu més com més se us posa a prova,

perquè a tot el món teniu liberalitat oberta,

i a qui més val, més béns li pertoquen.




VI

A mon Tristany, qui bé té i millor tingui,

trameto mon cant, i si el guardó perdo,

hauré seguit el rastre del llangardaix.




VII

Ah, Castellbò! Déu us doni tot el que us plagui

i recordeu-vos dels quatre fills de n'Albert,

que no és digne qui sense [donar] cops perd la terra.

A continuació un partiment. Un debat escrit l'any 1190 en què Aimeric de Peguilhan li demana a Guillem de Berguedà que triï i defensi una de les dues opcions següents: si prefereix estimar i no ser estimat, o bé que l'estimin i que ell no correspongui. Evidentment, es traca d'un tipus de composició en què el trobador que defensa una de les dues opcions no se sent necessàriament identificat amb la tria; es tracta sobretot de mostrar un enginy superior al del contendent en els arguments que s'adueixen per tal de convèncer el públic.

I

De Berguedà, d'aquestes dues opcions

al vostre criteri escolliu la millor,

que jo mantindré tan bé la pitjor

que us penso vèncer, si se'm vol jutjar rectament:

si preferiu més no ser amat i amar,

o no amar i que fóssiu amat.

Escolliu aviat aquella que més us plau.




II

N'Aimeric, car tindria seny de nen

si no escollia el que és millor en amor.

Sempre m'estimo més que em tinguin per senyor

i que no ami i que hom em tingui afecte;

perquè a l'amor no vaig venir per perdre temps

ni mai no he estat d'aquells desenfeinats:

que el guany vull en dames i en daus.




III

De Berguedà, cap home desamorós

en la meva opinió no té goig ni honor;

i així com el seny val més que la follia,

val més qui serveix i es fa més honrat

que aquell que vol prendre i no donar.

Per la qual cosa m'estimo més ser pobre honrat

que vil poderós i desenamorat.




IV

N'Aimeric, de la mateixa manera feu vós

que va fer Renard quan del fruit tingué apetència:

que se n'abstingué no per altre temor

sinó perquè no pogué dalt del cirerer muntar,

i blasmà el fruit perquè tenir ni menjar

no el pogué; i vós amb ell us heu posat d'acord,

que allò que no podeu haver blasmeu.




V

De Berguedà, com que vós sou maliciós

us creieu que jo sigui del mateix color.

No ho sóc, que en lloc de goig prenc el dolor;

però bona esperança m'ajuda a suportar,

perquè m'estimo més sense aconseguir encalçar

que aconseguir allò que no em satisfaria,

perquè com mil d'altres val un bé desitjat.




VI

N'Aimeric, molts de gallards i de nobles

n'he vist fallar per tal error.

Que en la cursa del cavall valuosíssim de n'Ot

en fou vençut perquè no el deixà galopar,

que si abans l'hagués fet avançar,

el qui el vencé fora per ell sobrepassat:

per tant hom ha de fer, quan pot, sa voluntat.




VII

De Berguedà, aquella que més aprecio

m'estimo mil vegades més estimar i no ser estimat

que amb altra fer tota la meva voluntat.




VIII

Baró n'Aimeric, ara no us proposeu fanfarronejar:

que si estiméssiu tal com us envaniu,

no us hauríeu allunyat tant de Tolosa.

No hem d'oblidar la poesia amorosa de Guillem de Berguedà. En aquest cas es tracta d'una cançó d'una delicadesa que contrasta amb altres escrits amorosos del trobador en què el sexe directe domina el contingut. Aquests versos segueixen perfectament els cànons de la lírica trobadoresca, tot i que podem llegir algunes idees molt personals, per exemple, ja en la primera estrofa el trobador se'ns presenta com un enamorat al qual mai li minva l'amor que sent per la dama, sigui durant la primavera (quan sovint els altres trobadors parlen del naixement del seu amor que es correspon amb el revifament de la natura després del període hivernal), sigui durant l'hivern, que és un temps en què tot sembla alentir-se. Al llarg dels versos podem llegir la intensitat del seu amor i com no el canviaria per res ni per ningú -ni per la mítica ciutat síria d'Edessa-, i només troba a faltar una resposta de l'estimada que el té estranyat ja que sembla que no correspon com ell voldria al seu amor. Aquest és el poema més famós de Guillem de Berguedà: consta en 14 Cançoners, el seu estrofisme fou imitat, i alguns dels seus versos foren coneguts i repetits per altres autors, com en els dos primers versos del poema de Jordi de Sant Jordi titulat "Passio amoris secundum Ovidium"

I

Quan veig el temps canviar i refrescar,

i no sento cants d'ocells, cadències ni modulacions

que facin el bosc i les comes retentir,

ni fulla verda no apareix ni flor no neix,

per la qual cosa als trobadors roïns i miserables

canvia la seva veu per l'hivern que els amoïna,

però jo sóc aquell que no em tombo ni m'esbiaixo,

tinc tan de goig pel fred com pel calor.




II

Amor em sabé triar bé a son profit

quan em trameté goig al cor, per això estic content,

i sabé que sabria amar i gaudir

i gentilment parlar perquè ma dama valgués més,

i començar ardidament assaigs,

que és per amor la vera medicina;

i sembla clar quan la bella em dóna el bes,

per això no desitjo duquessa ni reina.




III

Amb els senyals que em féu, que jo no goso dir,

em feú més goig que si em donés Edessa;

però no tant que jo li gosi descobrir,

que m'ha manat que no em surti de la boca

sinó cantant, i que en això no m'excedeixi;

que cent cantars he fet tot tremolant,

i mil mots dels quals no n'he divulgat ni un,

i no em recordo com comencen i com acaben.




IV

I vós, senyora, que heu fet obeir

vostre ric mèrit als nobles i als vils,

penseu en mi, i no em deixeu morir,

i sosteniu una branca del feix;

perquè amar sense profit no és fruit que engreixi,

que al més cortès li fa amagrir l'esquena.

I ja que us plagué atreure'm a amar-vos,

bé em deuríeu donar prop de vós lloc i avinentesa.




V

I per això prego a aquella que em fa llanguir

que em faci tant que mon dolor s'abaixi,

pel qual perdo molts dies el menjar i el dormir,

de vegades per goig i altres per decandiment,

e no perquè alguna vegada no em mentís ni em traís:

tant temo l'amor que em té turmentat!

I si arriba el punt que d'amar em deixi,

l'ànima d'ella se n'apartarà vergonyosa i afligida.




VI

Cançoneta, si us sabéssiu espavilar

per entrar en la cort o oferir-vos en palau

i per parlar amb la meva senyora, a qui desitjo,

us pregaria, que per mi és pressa i angoixa,

que a la bella, de qui sóc fidel i veraç,

anéssiu a dir, ja que tanta gent la revereix,

que és la millor del món i la que val més:

em meravella com mon afecte no endevina.

I per acabar, aquesta poesia de Guillem de Berguedà: una divertida tençó (1185) del trobador amb una oreneta, que, com veureu, és la missatgera d'una dama que a través de l'ocell es mostra força atrevida.

I

Oreneta, el teu cant m'enfurisma:

què vols? què cerques? que no em deixes dormir?

M'has enutjat i no sé què respondre,

perquè jo no he estat sa des que vaig travessar Gironda;

i com que no em dius salutació o missatge

de Bon Esper (Bona Esperança), no entenc ton llenguatge.




II

Senyor amic, ràpidament em féu venir

la vostra dama, perquè té desig de vós,

i si ella fos, com ho sóc jo, oreneta,

ja fa dos mesos que us fóra a l'espona;

però com que no sap el país ni la ruta,

m'ha enviat ací per saber la vostra intenció.




III

Oreneta, millor t'hauria d'acollir

i honrar-te i estimar-te i servir-te més.

Que us salvi el Déu que tot el món corona,

que formà cel i terra i mar profunda;

i si jo us he dit alguna vilania,

per favor us demano que no se'm torni dany.




IV

Senyor amic, qui em féu venir a vós,

Vostra dama, em féu jurar i prometre

que us recordés la sibella de la gonella

i l'anell d'or, que convé que s'amagui,

i quan us va posar la bona fe en penyora

amb un bes que tinguéreu per avançat.




V

Oreneta, del rei no em puc separar

perquè a Tolosa em convé seguir-lo;

però bé sap mon Jordan, que encara que algú rondini,

al mig del prat, prop de l'aigua del Garona,

el derrocaré davant tots sobre l'herba,

i no crec dir jactància ni vilesa.




VI

Senyor amic, Déu us deixi complir

vostre desig, que jo no podré evitar,

quan me'n vagi, que em pelin o em plomin,

.........................................

i quan sabrà que esteu en regne estrany,

li'n patirà son cor fer i salvatge.







Enllaços d'altres companys

Blog sobre Isabel de Villena

Blog sobre Bernat Metge

Blog sobre Anselm Turmeda

Blog sobre El Misteri D'Elx

Blog sobre Joan Martorell